El nostre poder d’acció voluntària i l’ús que en fem comença i acaba en la nostra ment. Al ser aquesta un òrgan dèbil i difícil de comprendre i dominar ens veiem extralimitats. Per què, si no, en poc més del primer mes de l’any molts ja han tirat la tovallola en l’assoliment dels seus propòsits? El budisme ens parla de ‘la ment de mico’ per referir-se al fluid de pensaments constants i descontrolats que ens encalcen i ens paralitzen. Jeremies, el profeta, va escriure que el cor és més enganyós que totes les coses (17:9); i l’apòstol Pau en la seva carta als romans (7:19 – 24) es lamentava exclamant: «no faig el bé que vull, sinó que practico el mal que no vull», i tot seguit es maleïa a sí mateix amb un plany que tot sovint també podria ser el nostre. Sense alçar-nos ara, però, a l’esfera espiritual, vull fixar-me en el reialme de l’ànima, reflexionant sobre les seves casuístiques més immediates i palpitants en el desenvolupament de l’existència individual sobre el present.
Sortosament hi ha al nostre abast multitud de tècniques, pràctiques i mètodes que ens encaminen cap a la millora personal contínua i ens faciliten situar-nos en l’estat d’equilibri i benestar interiors que, al seu torn, ens permeten ajudar al nostre proïsme en lloc de resultar-li una càrrega. Aquests mètodes, tècniques i pràctiques han de concretar-se el màxim possible per ser aplicables, transformades en hàbits quotidians i arribar a ser efectives, tot desembocant en resultats tangibles.
En aquesta línia, he estat pensant en les quatre disposicions mentals bàsiques que s’han definit en el Karate al llarg dels segles de la seva tradició com a eines de la consciència del practicant per desenvolupar una actitud responsable, resolutiva, robusta i dinàmica. És bo recordar-les i tenir-les presents perquè els seus beneficis van molt més enllà de l’exercici marcial.
La primera disposició o estat mental que s’acostuma a ensenyar a l’aprenent novell (kohai) és l’anomenat zanshin, que es pot traduir del japonès com ‘la ment que roman’. El zanshin consisteix en sostenir un estat d’atenció relaxada; és a dir, en estar sempre alerta i despert en el moment i l’entorn presents, però d’una manera distesa, lleugera, fluida. No es tracta d’un estat en el què la concentració està focalitzada, sinó que suposa l’obertura dels sentits i la percepció a tots els estímuls que et rodegen sense menystenir l’activitat específica que tinguis entre mans en cada instant.
En segon lloc trobem el mushin o ‘la ment absent’. El mushin, malgrat la confusió que en pot generar el seu nom, es refereix a l’estat òptim de concentració, en el qual no hi ha cap distracció independentment del soroll que t’envolti. A la vista de la teva ment només hi ha allò que estàs fent. Tota la resta cau rere el teló de la irrellevància. Aquest estat està destinat a usos puntuals pel desgast energètic que es deriva de la seva intensitat. Normalment només s’aconsegueix sota pressió o en situacions de perill, insuflat per l’estrès de les circumstàncies. Però qui aprèn a inundar-s’hi voluntàriament adquireix un poder desinhibidor i potencialment hiperproductiu. El procés més comú per fer-ho és la monitorització conscient de la respiració, molt semblant al de la meditació.
El tercer és el fudoshin o ‘la ment inamovible’. Aquest estat o disposició de la ment es centra en el blindatge de la voluntat i consisteix en prendre la decisió de sostenir una determinació inflexible que no es deixi afectar per cap influència externa. Està enfocat vers la consecució d’objectius i permet liquidar els dubtes i la inseguretat. En paraules del sensei Jesse Enkamp, «It’s like being in a fortress that nothing can penetrate, or standing in the eye of a hurricane».
Finalment, però no menys important i útil, trobem el shoshin o ‘la ment del principiant’. El shoshin implica posar a un costat els nostres coneixements previs per adquirir-ne de nous, encara que siguem –o ens creiem– mestres, experts, erudits. És l’acció de desaprendre per aprendre. És el rebuig dels prejudicis i l’obertura més pura de la curiositat.
És probable que a qui no és karateka o no s’hagi introduït en el món del Budo aquests quatre estats mentals els sonin familiars i els hagin viscut en la pròpia pell. Però el fet de distingir-los conceptualment amb aquests o uns altres noms els converteix en instruments definits als quals ens podem acollir amb major decisió i seguretat quan la vida ho sol·liciti.
[Daniel Pinyol. 9 de febrer del 2018. Quadern de bitàcola, 2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada