Fa poc més de 4 anys, durant el meu últim curs de la carrera d’Humanitats a la universitat vaig realitzar una assignatura que es deia ‘Mitjans i tècniques de comunicació audiovisual’. En ella una de les activitats d’avaluació que se’ns va proposar va ser la redacció i lliurament d’11 «bitácoras»; una per setmana, des de la primera fins l’última.
El quadern de bitàcola va rebre aquest nom perquè es guardava dins d’aquest armari –especialment en temps pretèrits, quan els vaixells no acostumaven a tenir pont de comandament cobert–. En ell s’hi registraven per escrit les circumstàncies i l’evolució de la navegació, de manera que al final del trajecte quedava constància precisa del viatge en les seves principals dimensions i es constituïa així en una valuosíssima eina per les expedicions futures.
És fàcil deduir a partir d’aquesta explicació el tòpic literari de la vida –o qualsevol experiència, projecte o empresa– com un travessia oceànica i l’ús figurat del terme que designa aquest instrument nàutic per fer referència a la documentació del desenvolupament d’un procés de qualsevol mena. En aquest sentit, les «bitácoras» de l’assignatura de ‘Mitjans i tècniques de comunicació audiovisual’ consistien en l’escriptura de textos breus, d’entre 30 i 40 línies o unes 500 paraules, en els que l’alumne tenia l’oportunitat d’exposar els aprenentatges adquirits cada setmana en les classes magistrals tot vinculant-los amb les seves observacions personals de l’entorn. Recordo que se’m va fer feixuc; no tant perquè fos una tasca difícil, sinó perquè requeria atenció i perquè suposava una responsabilitat més a atendre. Però avui, al recuperar i rellegir els textos, me’n adono que va ser molt profitós.
Aquestes «bitácoras» em van venir a la memòria el cap de setmana passat mentre teclejava sobre un document que vaig començar uns dies abans en el que estic intentant sistematitzar i organitzar la meva vida intel·lectual. Des de la meva adolescència l’escriptura introspectiva ha estat una de les poques pràctiques que m’han ajudat a trobar-me a mi mateix i a comprendre’m. He tingut diversos blogs i he omplert forces pàgines de llibretes i quaderns amb les meves paraules i pensaments. Però des de fa massa ja no escric així. No sé quant exactament. Potser des de que em vaig graduar. Per atzars de l’existència sobre els quals ara no reflexionaré, em trobo en un estat de sequera expressiva. Aquell document és una de les materialitzacions dels meus esforços conscients per recuperar-me globalment i redirigir la meva voluntat cap al perfeccionament de l’ésser. És lògic, doncs, que mentre hi treballava em vinguessin a la memòria les «bitácoras» i se’m plantegessin com a exercici a emprendre per recuperar aquesta faceta.
No em comprometré per escrit a una freqüència determinada, ni em vull encasellar en una extensió concreta per evitar l’amargor del sentiment de fracàs –tinc la convicció de que l’actitud idònia per la preservació de l’estabilitat emocional en el desenvolupament de tota iniciativa es compon d’un pessimisme sobri i moderat combinat amb un estoïcisme heroic que equilibrin l’espurna de l’esperança–; però sí que puc enunciar el que m’agradaria assolir: una publicació setmanal durant 15 setmanes de no menys d’una pàgina que es guiï per la filosofia que suggereix el sentit figurat del quadern de bitàcola. No tinc la intenció de concentrar-me en algun tema específic, sinó més aviat voldria anar bolcant el que vagi absorbint en el meu dia a dia. És probable que es reveli un fil conductor, però d’entrada no n’he apuntalat cap. Tampoc vull inclinar-me per una vessant excessivament personal, encara que els meus interessos i conviccions em serviran de brúixola.
Ningú sap què deparà el futur, però jo vull emprendre el viatge, i a mesura que avanci, poder-lo recapitular amb precisió. M’acompanyes?
[Daniel Pinyol. 2 de febrer del 2018. Quadern de bitàcola, 1]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada