Els teus ulls, dues galàxies

 Els teus ulls, dues galàxies

I jo aquí sol, per fi m’enlairo.
Espurnes d’esperança a l’horitzó de l’etèria nit.
Sisplau, no em deixis mai.

 

La teva veu, la cançó del mar

I jo estirat sobre la sorra, els ulls tancats, 
el caliu del sol, la pell encesa.
La brisa m’acaricia. L’ànima, en pau.

 

Els teus ulls, dues galàxies

I al meu pit, explosions interdimensionals,
supernoves que de les cendres i la pols en suspensió
fan renéixer constel·lacions immenses.

 

Els teus ulls, dues galàxies

I jo, ínfim viatger que de cap s’hi vol llençar,
esquinçar l’enllaç que al coet m’estreny,
i no mirar enrere. Deixar-m’hi engolir.

 

(Forat negre, forat negre, forat negre
Oh forat negre negre negre,
fins on em portaràs?)

 

El temps és un miratge
i els teus ulls, dues galàxies

 

És Big-Bang el teu orgasme
Déu és un astronauta
És Big-Bang el teu orgasme
Déu és un astronauta

El temps és un miratge
i els teus ulls

Els teus ulls, dues galàxies 

El minut de silenci

Recordo els teus ulls refulgents en la foscor.

També el teu riure suau i melodiós.

Resplendies com una flor enmig del desert en què m’ofego.

A vegades somio. Et veig al final del passadís.

Obres una porta. Entres. Es tanca. Corro.

L’obro jo. Tot és buit. No queda res. Ja no hi ets.

Escolto la teva veu, escolant-se com una brisa suau

entre el silenci del soroll absurd que m’absorbeix l’esperit.

-Oh infernal neguit!-

M’ennuego amb els plors que no aconsegueixo alliberar

i em deixo caure del precipici de la desesperança.

D’un ensurt desperto, creient que ja sóc lliure
–del meu turment són trencades les cadenes!–
i que et puc tornar a abraçar.

Però segueixo mort sobre el llit en què em vas abandonar.

Torna’m la llum que la teva absència m’ha llevat.

In pacem non requiesco.



[Daniel Pinyol. 19 de gener del 2014]

Novembre

Ja ha arribat el novembre,


aquest fred i trist novembre.




Quan arriba el fred,


quan s’ acaba la calor,


quan comença la tardor,


la tardor del nostre cor.



Quan al teu voltant


les fulles perennes


dels arbres cauen,


i et sents cansat de pensar tant.



Quan es tanquen les flors,


quan no s’ esgoten les pors,


quan no es retenen els plors.


Quan toca ser forts.



Dirigeix la teva mirada al cel,


mira què preciós.


No estàs sol.


No deixis de somiar.



I veuràs com aquest fred i trist novembre,

no és tan trist i fred com sembla.

[Daniel Pinyol. 27 de novembre del 2008]