Dels mites sobre l’origen a la biotecnologia i l’enginyeria genètica
L’Home no pot crear i ho sap. L’Home sap que ha de morir però desconeix el significat de la mort. L’Home necessita entendre la realitat: donar-li nom, tal com Jahvé encomanà a Adam, el primer dels nostres, que fes amb totes les espècies que havia creat sobre la Terra en el principi dels temps (Llibre del Gènesi; capítol 2, versets 19 i 20). Tot allò que no té nom és incapaç de copsar-ho, i quelcom que arriba a comprendre li dóna immediatament un nom. L’enteniment humà és la visió cognitiva d’aquesta raça que manca de forma i propòsit dins el marc del Sistema Natural. Aquesta visió seva ha estat tradicionalment miop en gran mesura, però des de l’origen de la seva consciència s’ha esforçat per millorar (la consciència de qui? Del Jo? Del Súper-jo? Del Id?, ens obliga a preguntar-nos Freud; però ara no hi entrarem).
I és que veure l’entorn és segurament l’única via per poder-lo dominar, i dominar-lo és omplir el buit del despropòsit: és justificar-nos l’existència, suplint la carència a que el titànic Epimeteu, segons la mitologia grega, ens condemnà (la manca de «trets biològics distintius» en relació al conjunt del regne animal). Aquest do redemptor, simbolitzat en el foc, ens fou atorgat per Prometeu, el seu germà previsor, i és una metàfora de la Cultura. Però tal redempció s’esdevingué tan sols un miratge; mai s’arribà a consumar sinó que es capgirà, perquè la Cultura comporta una condemna insalvable: concebem l’eternitat i alhora sabem que som finits. També sabem que podem conèixer el Món (i per extensió, governar-lo) i encoratgem l’esperança que, coneixent, remuntem l’estadi en el que ens trobem enclavats: a mig camí entre la bestialitat i la divinitat. Ara bé, aquest precepte és germen d’una angoixa i d’una ànsia de desig insuperable i autodestructiva en les seves últimes conseqüències que es resumeix en el drama fàustic, l’episodi consegüent a la caiguda prometèica.
Partint d’aquestes claus interpretatives, l’enginyeria genètica suposa un pas més en el desmantellament de la potestat divina, sota l’impuls de la curiositat, el desig i la gana de Faust, per mitjà de la presa del control de la Natura, de la qual estem irremeiablement alienats, per bé que ens en desmarquem en el moment en que ens en fem els amos i senyors. Al mateix temps, l’enginyeria genètica exemplifica i fa palesa la nostra impotència humana: el màxim al que podem aspirar és a manipular la vida sota les lleis infranquejables de la biologia, del cosmos (que no és poc); però mai podrem crear del no res i, inevitablement, al final ens morirem.
[Daniel Pinyol. 4 de novembre del 2013]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada